La nova “Esquerra Nacional”

Ha arribat a casa, com suposo que a la de tots i totes els militants, la nova Esquerra Nacional. Amb un format renovat, nous continguts i, sobretot, una periodicitat setmanal, el portaveu del partit des del 1998, estrena una nova etapa. Es tracta, sobretot en els moments actuals, d’una alenada d’optimisme; d’una excel·lent notícia que ens ha de permetre culminar un procés de modernització dels mitjans propis per arribar, sense intermediaris, a tota la militància.


Tal i com recorda el Secretari d’Imatge i Comunicació, Josep Vall (a qui cal felicitar com a principal impulsor de la iniciativa), la militància d’Esquerra reclamava constantment la necessitat de disposar de mitjans propis. I la convenció de quadres que es va celebrar el 6 i 7 de juliol de l’any passat a Tarragona va acordar reforçar la política comunicativa del partit. Un reforçament que s’ha concretat en el redisseny, actualització i ampliació de la web esquerra.cat, la tramesa dels titulars a través del correu electrònic, la recuperació del butlletí Esquerra Digital i l’enviament de missatges a través del mòbil; però també en una eina tan tradicional (però encara tan necessària) com una publicació en paper.

La nova Esquerra Nacional presenta alguns elements de continuïtat; però es tracta d’una publicació amb novetats que van més enllà de la nova periodicitat: d’entrada, el format resulta certament agradable, fàcil de manipular, amb pàgines que respiren, un disseny globalment atractiu i que permet una lectura senzilla i ràpida dels articles. En allò que fa referència als continguts, es mantenen algunes seccions (com ara l’entrevista de la contraportada, l’enquesta o el retrat de la gent d’esquerra) però també d’altres de noves propiciades per l’adaptació al nou format de setmanari. En definitiva, una nova eina que ens permetrà, de ben segur, reforçar i ampliar la consciencia sobiranista del país.



Comentaris tancats a La nova “Esquerra Nacional”

L’Espanya de naftalina

Dia 12 d'octubre. Contravenint les instruccions donades pel camarada Rajoy, aquest bloc no està de festa. Molt contràriament, volem aprofitar l’avinentesa de la Fiesta Nacional de España per a denunciar la presència de símbols, noms i espais de caire fransquista arreu del territori de l’Estat veí i, fins i tot, a casa nostra. I per a reclamar el dret a la llibertat d’expressió davant determinades institucions heretades del franquisme i sacralitzades sine die; i per a reivindicar, també, una Llei de la Memòria Històrica clarament pensada per fer justícia amb el règim republicà i cau i net amb el feixista.
[@more@]No és fruit de la deixadesa, sinó una clara mostra de fins a quin punt el model de l’anomenada transició espanyola, més enllà de la suposada concòrdia, es va caracteritzar per l’amnèsia i la permanència de l’imaginari feixista per a encolcir-lo i per a recordar-nos, tossudament, d’on venim. No és, tampoc, un fet banal: no hi ha cap altre país del món que s’anomeni democràtic que conservi monuments feixistes per honorar la figura del dictador i el seu inspirador ideològic (com ara el Valle de los Caidos), noms de generals conspiradors batejant carrers i avingudes arreu de la geografia peninsular (que si general Mola, que si Francisco Franco o altres per l’estil) i iconografía franquista en edificis militars i civils de tot tipus. Aquesta és l’Espanya del 12 d’octubre; una Espanya de naftalina.



Comentaris tancats a L’Espanya de naftalina

Els serveis socials com a factor de dinamització econòmica

En el marc del Fórum Europa-Tribuna Catalunya, l'Hble. Consellera d'Acció Social i Ciutadania ha pronunciat una conferència-col·loqui sobre els serveis socials a Catalunya després de la nova llei aprovada pel Parlament aquest passat dimecres. Més enllà d'altres consideracions, Carme Capdevila ha incidit en un missatge important: la necessitat de canviar la imatge d'un serveis socials lligats exclusivament a la generació de despesa pública, per la potencialitat del sector (sobretot a partir del nou escenari que es dibuixa) com a factor de dinamització econòmica i de generació de llocs de treball.

[@more@]Les fites que ens marca la nova llei ens han d'ajudar, de ben segur, a aquest canvi d'imatge que ha de transcórrer paral·lel al seu desplegament: els més de 40 mil llocs de treballs que poden crear-se, l'aflorament de l'economia submergida (molt present en el sector i que evidentment incideix negativament en la qualitat del servei) i, sobretot, el mirall d'altres països que han iniciat aquest mateix camí molts anys enrere, són proves prou evidents que el canvi de model beneficiarà no només la qualitat de vida de les persones, sinó que també crearà riquesa.



Comentaris tancats a Els serveis socials com a factor de dinamització econòmica

Uns serveis socials per a tothom

Aquest passat dimecres, el Parlament de Catalunya va aprovar, per unanimitat, la nova Llei de Serveis Socials; una fita que posa de manifest la priorització de les polítiques socials per part del Govern d’Entesa i que esdevindrà (a partir de l’1 de gener, data en què començarà a aplicar-se) el principal motor del canvi històric que experimentaran els serveis socials al nostre país. Un canvi que desterrarà la imatge i la realitat d’uns serveis i prestacions només accessibles per a les rendes més baixes i els obrirà al conjunt de la població, igualment com succeeix des de fa anys amb la sanitat o l’educació.

[@more@]

L’element més potent de la Llei és, de ben segur, la universalització dels Serveis Socials, que passen de ser un dret condicionat i debilitat a esdevenir un dret subjectiu exigible. Fins ara, l’accés als serveis socials era, per a molts ciutadans, com una porta entreoberta o gairebé tancada. La nova llei permet obrir, de bat a bat, les portes dels serveis socials a tota la ciutadania; sobretot a les classes mitjanes, que fins ara es veien sotmesos a la paradoxa de no poder accedir als serveis privats per manca de recursos ni als públics per un excés dels mateixos. Aquesta universalització també permetrà (i em sembla especialment important remarcar-ho) un efecte terapèutic en la imatge dels propis serveis socials, desterrant progressivament la visió d’uns serveis reservats només a les rendes més baixes i vedats per a la resta de la ciutadania. Es tractarà, molt probablement, d’un procés lent i gradual, però prou important per al propi sector.
 
Quan el ciutadà o ciutadania superi el llindar de la porta de qualsevol àrea bàsica trobarà, només d’entrar, una figura nova: el professional de referència(art. 8 bis.e.), que esdevindrà, per entendre’ns, el metge de capçalera o el tutor de l’usuari o usuària; la persona, en definitiva, que l’orientarà en tot el procés, que canalitzarà les diferents intervencions i vetllarà per la coordinació amb altres serveis i professionals. Al marge d’aquesta figura, la llei també dedica una especial atenció als treballadors/es dels serveis socials (articles 40 a 42) i en reconeix el dret a una formació continuada, a la supervisió i el suport tècnic i a participar en les decisions dels serveis. La millora en les seves condicions és, lògicament, un reconeixement a la seva tasca; però també una aposta per aquests com un factor clau en la qualitat dels serveis socials (tal i com es recull en el títol VIII).

Si seguim aquest recorregut virtual, el professional de referència orientarà els usuaris o usuàries davant tot un ampli ventall de serveis i prestacions. En aquest sentit, una de les altres novetats de la llei és la inclusió d’un potent i ambiciós catàleg de serveis i prestacions socials, que esdevé l’eina bàsica per a garantir el dret de la ciutadania als serveis socials de la xarxa pública i la base de la Cartera que haurà d’aprovar el Govern en cada Llei de pressupostos. El catàleg no només sistematitza l’oferta de serveis i prestacions existents, sinó que estableix (a través de la disposició addicional segona) un nivell d’objectius certament ambiciós per al període de 2008 a 2009: determina, per exemple, que les àrees bàsiques han de tenir una dotació de tres diplomats en treball social i dos diplomats en educació social per cada quinze mil habitants; o bé un increment del 50% de la dotació dels professionals dels equips d’atenció a la infància i adolescència i dels equips de valoració de les persones amb discapacitat; o bé l’objectiu d’atendre el 4% de les persones de més de 65 anys a través dels serveis d’ajuda a domicili o de 24.000 persones del servei de teleassistència domiciliària; o bé fixa un increment del 20% en el número de places de residències i centres de dia de gent gran, residències, llars residència, centres de dia, centres d’atenció especialitzada i centres ocupacionals per a persones amb discapacitat o amb malaltia mental; o bé estableix que l’assistència tecnològica, el servei d’assistent personal i les ajudes instrumentals destinades a millorar l’autonomia personal que tinguin caràcter de dret subjectiu hauran d’arribar a les persones amb situació de dependència de grau III; o bé defineix un increment del 50% en el número de places en serveis d’intervenció socioeducativa no residencial per a infants i adolescents; o, bé, finalment, estableix que el número d’hores d’atenció dels serveis d’atenció dels serveis d’atenció precoç ha d’arribar a una mitjana d’1,2 hores setmanals i a un mínim de 25.000 usuàries. Es tracta, com es pot comprovar, d’objectius immediats que, de ben segur, tindran la mateixa ambició que els que fixaran les diferents carteres de serveis i prestacions més enllà del 2009.

L’usuari/a també disposarà, per primera vegada, d’una descripció detallada i molt complerta dels drets i deures de les persones en relació als serveis socials(tal i com es recull des dels articles 8 al 10). En aquest sentit, els ciutadans o ciutadanes que creguin que no són atesos correctament o que no es garanteixen els seus drets, podran exigir-ne més fàcilment el seu compliment, ja sigui administrativament o judicial. Com a complement imprescindible d’aquests drets, un títol sencer (el IXè) està dedicat a les possibles infraccions de les entitats en relació als serveis; val la pena subratllar, per la seva repercussió social, el fet que la llei fa un especial incís en els drets i els deures de les persones usuàries de les residències o els centres de dia (el compliment de les normes higièniques, la manca de respecte a la dignitat de l’usuari,…) i les corresponents infraccions i sancions.

Però, més enllà d’aquestes consideracions i de les principals novetats de la llei, voldria subratllar el principal mèrit d’aquesta i allò que, en realitat, ens ha empès a impulsar-la: la seva incidència en la vida quotidiana de la gent i, a partir d’aquesta, en l’objectiu d’avançar cap a un país amb més justícia i més cohesió socials. La Llei de Serveis Socialspermetrà, per exemple, que aquelles persones amb una mobilitat reduïda, tinguin garantit el suport d’un assistent personal, ja sigui a través del servei o d’una prestació econòmica equivalent, la qual cosa li representarà (per a ell i per a milers de persones) una millora substancial en la seva autonomia personal i, per tant, en la seva llibertat com a persona; o permetrà que aquelles persones que volen viure sols i ténen una autonomia limitada, puguin romandre a casa i beneficiar-se (amb més possibilitats que fins ara) del servei de teleassistència, la qual cosa contribuirà a millorar, de forma notable, la seva seguretat personal; o permetrà, igualment, que aquelles persones de classe mitjana que fins ara no podien accedir a una placa pública o concertada de residència per a gent gran perquè es comptabilitzava el nivell de renda dels seus fills, tinguin dret a reclamar-la perquè, a partir d’ara, només es tindrà en compte la seva. Els exemples anteriors ens parlen de justícia social, però també de llibertat, d’autonomia personal, de seguretat, de drets, fonaments de qualsevol política social.

 

Comentaris tancats a Uns serveis socials per a tothom

La bogeria d’Alvarez de Castro

Avui he tingut l’oportunitat de comprar, recomanat per un amic de Girona, el llibre de Joaquim Jubert i Guart, que inclou un estudi i una reedició de l’assaig que, el 1910, van publicar Diego Ruiz (director del Manicomi de Salt –aquest era el seu nom) i l’escriptor Prudenci Bertrana: La locura de Álvarez de Castro. El fulletó en qüestió va aparèixer per primera vegada en plena frènesi de la celebració del primer centenari de la Guerra de la Independència, quan les autoritats i bona part de la historiografia maldaven per transmetre la imatge d’aquella contesa com la d’una guerra patriòtica (espanyola, s’entén). Fou aleshores, precisament, quan els dos autors, a contracorrent, apareixen amb una teoria tan fascinant com provocadora: Álvarez de Castro, el principal heroi homenatjat, era un boig i els gironins que moriren suposadament en defensa de la religió, la pàtria i el rei, patiren, també, una autèntica i inútil bogeria col·lectiva.

[@more@]

L’edició d’aquest fulletó va provocar, com es pot suposar, un autèntic terratrèmol a la Girona grisa d’aleshores, amb rèpliques i contrarèpliques pujades de to, sobretot de la premsa tradicionalista i dinàstica. Un article publicat a la revista La Regeneración (finançada directament per la jerarquia eclesiàstica gironina) va publicar un article amb un títol prou il·lustratiu: “¿La locura de Álvarez de Castro o la del Dr. Ruiz?”. Però, més enllà de l’esvalotament general, la publicació va representar, com molt bé remarca l’autor del llibre, un punt d’inflexió en les vides de Diego Ruiz i Prudenci Bertrana: el primer va deixar de ser director del Manicomi de Salt i va haver d’abandonar la ciutat, deixant enrere escàndols de gestió fins aleshores inèdits; el segon fou jutjat i empresonat, cessat de la direcció del diari republicà Ciutadania i s’exilià voluntàriament de Girona.

Sense entrar en més detalls, prenc el testimoni que em fou lliurat i us recomano amb entusiasme un assaig (que inclou l’edició sencera del 1910 i dels articles que van aparèixer posteriorment) que ens ensenya un munt de coses de la Guerra del Francès, d’un dels seus principals herois (que, fins fa pocs mesos, encara tenia dedicat un dels principals carrers de Banyoles i encara el té a d’altres ciutats de les comarques gironines), de la imatge que se’n va transmetre i de la Girona de principis del segle XX.

Comentaris tancats a La bogeria d’Alvarez de Castro

Politiques de família o electoralisme?

Al marge de l’escenificació prèviament preparada amb qui es postula com a futur Ministre de Foment sobre el traspàs del servei de rodalies de RENFE, un dels temes que han generat una major polèmica en el debat sobre el Estado de la Nación (per suposat, espanyola i ben espanyola!) ha estat l’anunci, per part del President del Govern de l’Estat, José Luis Rodríguez Zapatero, d’una ajuda universal de 2.500 euros per cada nou fill o filla. Una ajuda que s'aplicarà, segons ha confirmat avui mateix el Ministre de Treball i Asumptes Socials, Jesús Caldera, amb una sorprenent agilitat (sobretot si la comparem amb la que practica el propi govern espanyol a l’hora de fer efectius els traspassos previstos a l’Estatut!); o sigui, a partir d’ahir mateix.

[@more@]

Més enllà de la necessitat de revisar la política estatal de suport a les famílies (us recomano, en aquest sentit, la lectura de l'article de la blocaire Anna Simó sobre aquest aspecte), l’ajuda anunciada també podem qualificar-la com d’un caramel enverinat. I això, per dues raons fonamentals: d’una banda, per la seva clara vocació electoralista. Treure's del barret, a poc més de mig any de la data prevista per les eleccions espanyoles, una mesura administrativament tan senzilla i llaminera com aquesta (que sembla més aviat un decisió personal del propi President, atès que no forma part del programa electoral del PSOE), no deixa de resultar sospitós i ben bé pot inscriure’s en la tradició espanyola més caciquista: la de vots a canvi de xecs. En tot cas, i podem dir-ho amb tota claredat, això no és política de família en un sentit integral del terme: les polítiques de famílies són les que apliquen països com Alemanya o França; són, per exemple, les que augmenten el número de places d’escola bressol públiques; les que incideixen més i millor en conciliar la vida laboral i familiar ampliant les pràctiques d'horaris flexibles o de treball a domicili; les que ajuden a les famílies amb persones dependents o en situacions major vulnerabilitat,…. Això són les polítiques de família de veritat.

Comentaris tancats a Politiques de família o electoralisme?

Família(es): nous models, noves polítiques

Coordinat per Xavier Roigé, professor d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, el llibre Familias de ayer, familias de hoy. Continuidades y cambios en Cataluña (editat per l'Institut Català d'Antropologia), recull vint-i-un articles d'especialistes que analitzen la família des de múltiples perspectives i tres apartats bàsics: d’una banda, el passat de la institució familiar; de l’altra, les estratègiques i polítiques familiars d’avui; i, finalment, les noves realitats familiars. Més enllà de la disparitat de les aportacions, el recull constitueix un mosaic molt complert per a concloure que, més enllà de la família tradicional, la realitat actual mostra l’enorme canvi que ha experimentat aquesta institució en els darrers anys i, en conseqüència, la necessitat de reorientar les polítiques públiques. Totalment recomanable.

[@more@]

Comentaris tancats a Família(es): nous models, noves polítiques

Les necessitats de les persones vídues

El Parlament va sotmetre a debat, en el dia d’ahir, una proposició de llei per actualitzar dels límits que donen dret a la percepció de les prestacions per al manteniment de les despeses de la llar dels cònjuges o familiars supervivents; o per dir-hi sense subterfugis, de les persones vídues. En tot cas, és de justícia reconèixer la tasca que han dut a terme, des de fa molts anys, els col·lectius de vídues i molt concretament, el Col·lectiu pels drets de les Dones Vídues de Catalunya. El seu esforç i tenacitat ha permès, d’una banda, que les seves reivindicacions formin part, de forma permanent, de l’agenda política; i, de l’altra, la més important, millorar significativament (si bé encara no de forma justa) la seva situació. Certament, no hi ha millor forma de reconèixer la seva contribució (familiar i col·lectiva) en la construcció del nostre país, que garantint la possibilitat que puguin gaudir d'unes rendes dignes.

[@more@]

En tot cas, allò que primer cal remarcar és que, malauradament, la millora substancial de la seva situació correspon al govern de l’Estat, que és el qui controla la caixa de la Seguretat Social. El Partit Popular va condemnar, durant els seus vuit anys de govern, a un endarreriment notable en les pensions de viduïtat, el qual s’ha intentar pal·liar en els darrers anys, quan les pensions mínimes s’han incrementat per sobre de la resta (hi ha hagut un augment del 5,62% de l’any 2006 al 2007). Esquerra defensa que les competències en matèria de pensions corresponguin al Govern de la Generalitat; però, mentre això no s’esdevingui, és evident que cal promoure un gran acord entre totes les forces polítiques parlamentàries per impulsar mesures legislatives al Congrés que millorin les pensions més baixes i que tingui en compte el greuge que significa el diferencial d'inflació del nostre país.

Al marge d’això, voldria remarcar que el Govern de la Generalitat, tot i no tenir les competències en la matèria, és plenament conscient de la situació de molts col·lectius a Catalunya que viuen en situacions d’enorme precarietat. Precisament per aquest motiu, en l’anterior legislatura Esquerra va impulsar la Llei 13/2006, de 27 de juliol, de Prestacions socials de caràcter econòmic, que contribueix a pal·liar situacions de pobresa a prop de 200.000 persones. L’existència de col·lectius de població que viuen sota el llindar de la pobresa qüestiona el nostre model de benestar i ens obliga a replantejar alguns ingressos dels col·lectius, alguns dels seus aspectes fonamentals.

La Llei de Prestacions estableix un tractament preferent dels cònjuges o familiars supervivents respecte d’altres col·lectius. Les vídues és l’únic col·lectiu al que s’aplica el 100% de l’Indicador de Renda de Suficiència (que és el topall per a definir els possibles perceptors) a diferència de la resta de col·lectius beneficiats que el topall per rebre un ajut és més baix, del 75%; la qual cosa vol dir que tenen més opcions que d’altres col·lectius per ser-ne beneficiàries. En el marc de la Llei de Prestacions, en la Llei de pressupostos del 2007 es fa un esforç molt important en el capítol dedicat a les prestacions assistencials, amb un total de 122,6 milions €, ampliables fins a 180, classificats de la següent forma: 38,6 milions d’euros per al manteniment despeses llar cònjuge supervivent, que es preveu que beneficiïn a 84.000 persones; 49, 1 per al complement de les pensions no contributives per invalidesa o jubilació; 20,6 milions d’euros per a la prestació de necessitats bàsiques; 1,3 per als joves ex tutelats; i 12, 8 per acolliments menors tutelats.

Durant l’any 2006, la Generalitat va acordar una prestació per al manteniment de les despeses de la llar dels cònjuges o familiars supervivents (complement de viduïtat) de 456 € anuals (38 € mensuals). Per a l’any 2007, la disposició addicional setena del projecte de Llei de pressupostos preveu que la prestació de la Generalitat s’incrementarà un 10,5 % fins arribar als 504 € anuals (42 € mensuals). Al mateix temps, per tal d’actualitzar el total màxim d’ingressos amb dret a l’ajut, s’estableix també que el límit pel conjunt d’ingressos dels perceptors, amb l’ajut de la Generalitat inclòs, serà de 7.948 € anuals (7444 + 504).

Amb aquesta proposta es garanteixen quatre coses fonamentals: d’una banda, la priorització de les rendes més baixes; de l’altra, que, en conjunt, tothom percebrà durant l’any 2007 més ingressos que l’any 2006; també, que l’increment per a cadascun dels perceptors serà superior al de l’augment de preus, millorant així la seva capacitat econòmica; i, finalment, un augment mínim del 4,58 % del total d’ingressos, pensió més el complement de la Generalitat.

Probablement alguns exemples ens permetran valorar la millora que s’ha produït des del 2003 fins avui. En aquest sentit, una vídua que cobrés la pensió mínima, al 2003 cobrava 5.896,56  euros (5.607 de l’Estat i 289 de la Generalitat), amb la qual cosa l’ajut suposava un 5, 1% de la pensió. Contràriament, aquest 2007 cobrarà 7.409, 08 euros (6.905 de l’Estat i 504 de la Generalitat), la qual cosa significa que l’ajut suposarà un 7,3% de la pensió, tenint en compte que parlem d’una pensió revaloritzada atès l’esforç de l’Estat, que en els darrers anys ha incrementat de manera notable les pensions mínimes.

És evident, en qualsevol cas, que caldrà perseverar per tal que, en el futur, aquesta línia ascendent (sobretot en l’esforç que ha de fer l’Estat) no s’aturi; però també ho és que el Govern de la Generalitat (i més concretament la Conselleria d’Acció Social i Ciutadania) ha fet un esforç considerable per atendre tot un conjunt de necessitats que, en el cas concret de les prestacions econòmiques, inclouen tot un conjunt de col·lectius que també es troben en situació de precarietat i que haurà de prioritzar, sempre, les rendes més baixes.

Comentaris tancats a Les necessitats de les persones vídues

El llegat d’en Miquel Joan Verdaguer

La història dels pobles, de les entitats o dels partits polítics, és plena d’experiències personals que, tot i la seva aparent discreció, han deixat un llegat certament fructífer. Aquest és el cas de la trajectòria vital d’en Miquel Joan Verdaguer, militant i regidor d’ERC, primer a l’Ajuntament de Banyoles (del 1991 fins al 1999) i més endavant a Mieres (del 1999 al 2003). El passat 9 de juny, va celebrar-se una missa en record seu a l’església de Sant Pere de Mieres, la seva vila natal; el proper mes de juliol s’entregarà el premi de l’Assemblea Comarcal de la Creu Roja que duu el seu nom, en reconeixement a la seva tasca en favor d’aquesta entitat. Voldria, a través d’aquest espai, fer-li arribar el meu sentit homenatge.

[@more@]

Tot i que ja coneixia en Miquel Joan Verdaguer de temps enrere (la seva família, de tradició carlina, ha estat un referent gairebé secular a la nostra comarca), la coincidència amb els primers anys de responsabilitat municipal a Banyoles em van permetre un contacte personal amb ell. A través d’aquesta relació, vaig tenir l’oportunitat d’anar descobrint, dia a dia, acció a acció, el seu particular manual de la política i la vida, en què l’estima envers la ciutat i la família, la discreció, l'honestedat i la fidelitat als principis, conformaven un diccionari senzill però potent. La seva primera actuació com a regidor fou, en aquest sentit, alliçonadora: en el ple de constitució de la nova Corporació el 1991, va negar-se a acceptar una operació bruta de Convergència i Unió que incloïa la seva votació com a Alcalde (amb només un regidor!!) per evitar que ho fos el cap de la llista més votada. La seva intervenció fou tan senzilla com alliçonadora: “Jo vull ser Alcalde de Banyoles quan així ho vulguin els ciutadans i ciutadanes de Banyoles”. Més endavant, en Miquel Joan va saber afrontar la duresa d’aquells anys (la inestabilitat política a l’Ajuntament, les pressions dels Jocs Olímpics, les detencions de l’anomenada Operació Garzón,…) amb perseverança i un optimisme indestructible, d’aquell que contagia les ments més hipocondríaques.

La sintonia amb en Miquel Joan i els aires nous que es respiraven en aquells moments, van permetre una aproximació progressiva entre la secció local d’ERC i la de la CUP i la presentació d'una candidatura única a les eleccions del 1995 (ERC-CUP). Va ajudar, doncs, a posar els fonaments locals d’una unitat absolutament necessària: només avançarem cap a la plena sobirania del nostre país si les diferents sensibilitats saben guardar a la maleta els matisos i els personalismes. En Miquel Joan no va tenir cap dubte a fer-ho i va bastir un projecte sòlid que, alguns anys enrere, assumia el govern de la ciutat. El 1999, quan ERC-CUP va responsabilitzar-se de l’Alcaldia de Banyoles, vaig veure’l plorar al fons de la sala de plens, juntament amb d’altres militants de pedra picada. Un d’ells va justificar-se tot dient: “És que nosaltres no estem acostumats a guanyar, no guanyem mai”. Ell era allà al darrera; però, certament, hauria d’haver estat a primera fila.

Comentaris tancats a El llegat d’en Miquel Joan Verdaguer

El pressupost més social

Avui, la Comissió de Benestar i Immigració del Parlament de Catalunya ha sotmès a debat les esmenes a la totalitat, presentades pels grups de Convergència i Unió i el Partit Popular, a la secció pressupostària del Departament d’Acció Social i Ciutadania. El debat, que ha estat precedit d’una presentació de la pròpia Consellera, Hble. Carme Capdevila, s’ha centrat en els grans eixos del Departament per al 2007, com a complement de la llarga compareixença del passat 7 de març.

[@more@]

Per aquest motiu, voldria dedicar alguns articles a analitzar els grans trets i programes del pressupost del Departament d’Acció Social i Ciutadania per tal de posar en evidència fins a quin punt tradueixen, més enllà de les grans xifres, un canvi de model en les polítiques socials del govern: el desplegament de la Llei de Prestacions socials de caràcter econòmic, la Llei anomenada de la Dependència, la futura Llei de Serveis Socials, el suport a les famílies, les actuacions en matèria d’immigració, el reforçament de l’atenció social, els serveis per a joves, les polítiques de les dones, l’àmbit de la infància i l’adolescència,… Cadascun d’aquests àmbits i tots en la seva globalitat, posen en evidència aquest canvi que ens ha de pemetre avançar cap a un espai nacional del benestar com a element de justícia social i senyal d'identitat del nostre país.

El pressupost d’enguany és, més enllà de l’àmbit del propi Departament d’Acció Social i Ciutadania, el més social que s’ha presentat mai al Parlament de Catalunya. Dues xifres poden servir per posar-ho de manifest: d’una banda, que la despesa social (educació, sanitat, serveis socials,…) representa més del 54% del total; de l’altra, que si ens cenyim al Departament d’Acció Social i Ciutadania, el seu pressupost creix un 14,87% respecte el 2006, molt per sobre de l’increment mitjà del conjunt de les àrees (d’un 8,7%), esdevenint, si tenim en compte els recursos gestionats, la tercera Conselleria del Govern. Però, si volem fer una anàlisi comparativa des del 2003, el balanç encara resulta més espectacular: si depurem aquelles unitats que han variat de Departament, s’arriba a un creixement de 109,55; en d’altres paraules, s’ha passat de 755 a 1.583 milions d’euros. Les xifres, doncs, deixen constància d’un canvi (que ja va començas a posar-se de manifest el 2004) en les prioritats del Govern; en els propers dies intentarem analitzar, programa a programa, de quina forma afectarà, aquest canvi, en la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes del nostre país.

 

Comentaris tancats a El pressupost més social